Amb tota la meva admiració pel Papa Francesc

Malgrat totes les objeccions que es puguin posar a l’Església catòlica com a institució, el Papa Francesc ha estat un referent transformadors ens els seus anys a Roma. Les seves dues cartes encícliques testimonien aquest fet.

La primera d’elles, de 2015, “Lloat Sigueu”, sobre la cura de la casa de tots, representa una nova defensa de l’harmonia entre l’home i la natura, d’una ecologia integral, en la que es defensa la necessitat d’acudir a les diverses riqueses culturals dels pobles, a l’art i a la poesia, a la vida interior i a l’espiritualitat per afrontar la complexa crisi ecològica que afrontem. És un text religiós, evidentment, però amb un contingut que és de molt de profit sigui quina sigui la nostra perspectiva de la vida i del món. “L’ecologia humana és inseparable de la noció de bé comú, un principi que acompleix un rol central i unificador en l’ètica social.”

La segona, de 2020, “Germans tots”, sobre la fraternitat i l’amistat social, advoca no per una millora del que ja es venia fent, sinó sobre la necessitat d’una transformació, d’una lluita diària contra el model cultural únic de la globalització, en que parts de la humanitat semblen sacrificables en benefici d’altre humans dignes de viure sense límits, com si la dignitat humana depengués del lloc de naixement. “Som cridats a estimar tothom, sense excepció, però estimar un opressor no és consentir que ho continuï sent; tampoc no és fer-li pensar que el que fa ell és acceptable. Al contrari, estimar-lo bé és cercar de diferents maneres que deixi d’oprimir.” M’evoquen regustos de Kant, de Martin Luter King Jr., de Raimon Pannikkar. “Cadascú amb la seva pròpia veu, tots germans.” Un petit detall, però no menor, és la condemna sense pal·liatius que s’hi fa de la pena de mort.

Acabo amb un desig gairebé en forma de pregària: “Que les nostres lluites i la nostra preocupació per aquest planeta no ens prenguin el goig de l’esperança.”