Jo.

Fa més de cent anys els meus avis van venir des del Figaró a Barcelona per obrir-hi un forn de pa.

​

Jo, fa vint anys, vaig tornar al Vallès, primer a Sant Pere de Vilamajor i després a Cardedeu, d’on ara en soc regidor.

​

El meu pare va néixer el 1931 i la meva mare el 1934, van passar la guerra i uns llargs i durs anys de post guerra, repressió i treball. Però van pujar cinc fills, jo el més petit, defensant sempre la llengua i el país. Mai hem d’oblidar aquesta generació d’homes i dones que van resistir, que van conservar la idea de Catalunya, malgrat tenir-ho tot en contra i que, quan va ser l’hora, varen reconstruir el país.

​

La meva vida ha estat molt més fàcil. Vaig poder estudiar una carrera, jugar disset anys a rugby i viure tranquil amb l’Esther i els meus dos fills, la Carlota i l’Ignasi.

​

Tinc tres lleialtats intocables: Catalunya, el rugby i el Barça (de futbol). No pretenc ser perfecte.

​

Val a dir que els anys i els entrebancs m’han tornat molt reflexiu i espiritual, així, la lectura de Raimon Panikkar ha transformat la meva comprensió del món i de les persones, de la vida. Els ensenyaments del budisme, la descoberta de la meditació, tot m’ha conduït a una existència més pausada, a l’acceptació i a la comprensió. Però com he dit i reitero, no pretenc ser perfecte, això si, intento transitar per la vida seguint una conducta que faci millor tot allò que m’envolta. No sempre me’n surto.

​

Un últim pensament clau: cadascú de nosaltres no som sinó una petitíssima part d’un tot. És només a través d’aquesta comprensió del món, com un tot, com un oceà del que nosaltres només en som una gota, que podrem afrontar un futur que valgui la pena viure.